què duis a dins es sarró?
- Jo duc sa meva suor
d’onze dies de sitger.
Una de les activitats més tradicionals en els bos-
cos de la Serra va ser l’obtenció de carbó vegetal, el
qual al llarg de segles va esdevenir la principal font
energètica de les llars on servia per a encendre les
cuines i les calefaccions fins a la generalització del
gas butà. La dura tasca dels carboners, sovint com-
partida per la família i al llarg de generacions, va ser
transmesa, com a molts d’altres oficis, de pares a fills.
La temporada del carboneig anava des de Pas-
qua fins a principis de setembre, evitant les adverses
condicions climatològiques de la tardor i l’hivern i as-
segurant així una bona cocció de la llenya. La més
utilitzada era la d’alzina, però si aquesta mancava se
n’emprava d’ullastre, pi, mata, aladern, arbocera o
bruc.
Després de convenir les condicions amb el garri-
guer o l’amo de la possessió i de senyar els arbres que
constituirien el ranxo, s’eixermava el redol assignat
i es construïen o condicionaven la barraca i el rotlo
de la sitja. Tot i que les eines per fer carbó eren el
tiràs, la pala, la tapadora, l’escala de fusta i el burjó;
també s’usaven l’aixada, la xapa, el càvec, el picassó,
les destrals -grossa, mitjancera i petita-, el verduc,
l’entrescador, el falçó, les senalles d’espart, la romana
i les sàrries.
Una vegada bastit l’habitatge, el carboner es dis-
posava a capolar, és a dir, tallar les alzines marcades i
fer la llenya, la qual cosa implicava acostar-la al rotlo
per ser classificada i composta. Damunt el rotlo -un
cercle amb forma d’era petita, delimitat per la filada,
un perímetre de pedres, i empedrat de tal forma que
deixa canals per on circula un poc d’aire, suficient
per coure el carbó sense cremar-lo-, s’hi feia la sitja,
de manera que els troncs més gruixats es col·locaven
enmig del rotlo, drets, per marcar-ne l’ull, que actua
com una xemeneia. D’aquest conjunt inicial, que s’en-
laira fins gairebé un metre d’altura, se’n diu mola. Els
altres troncs, en canvi, es posaven ajaguts, un vora
l’altre, fent cercles concèntrics, mentre que la llenya
més prima es componia a les voreres.
Sobre la sitja s’hi dipositava una capa de càrritx
o de gavells de rama, mentre que a la part baixa hi
havia la brasera, un capa de llenya prima, mata o càr-
ritx que, coberta de terra ben pitjada, indicava, quan
era tallada pel foc, que la sitja ja era cuita. Finalment,
sobre el caramull també s’estenia una capa de terra
perquè no quedàs cap respirall. L’ull de la sitja, al qual
s’accedia per una escala de fusta, s’omplia de petites
estelles que es calaven foc amb unes palades de caliu.
Un cop encesa, s’hi anaven tirant trossos de llenya
petits, anomenats bessons, i es tapava l’ull amb la ta-
padora, una planxa de ferro amb una ansa. S’iniciava
així la cocció, la qual es perllongava uns vuit dies, de-
penent del volum de la sitja, el que requeria l’esment
constant del carboner que fins i tot a la nit la vetllava.
Mitjançant aquesta combustió lenta la llenya es
convertia en carbó, perdent quatre quintes parts del
seu pes. Una vegada cuita, es destapava la sitja i es
procedia a triar el carbó, que s’anava col·locant amb
el tiràs a la vorera, fent rotlada, i es cobria amb terra
fina per tal que refredàs. Després es recollia a mà i es
classificava fent un munt pel carbó i un altre per la
carbonissa. Per acabar, s’omplien les sàrries que seri-
en transportades pels traginers, qui baixaven el carbó
als pobles o a Ciutat per ser venut. Una sàrria pesava
de sis a vuit arroves, poc més de 84 kg, i vuit sàrries
feien una carretada. Una sitja mitjana, amb un rotlo
d’uns vint peus de diàmetre, solia produir entre 50
i 60 quintars de carbó, entorn a 2.500 kg; però ex-
cepcionalment se’n feien que arribaven fins als 100
quintars. El quintar (poc més de 42 kg) era, pel carbó,
la unitat de pes i de preu, el qual variava segons la
qualitat.
