El forn de calç és una construcció arrodonida feta de pedra en sec, on els calciners treballaven durament per convertir la pedra calcària en calç viva, emprada posteriorment per emblanquinar, desinfectarni per a la construcció. Aquest procés de transformació es feia per combustió i es necessitaven temperatures de fins a 800ºC. Primer s’obtenia el combustible del bosc: la llenya. Després, es triaven les pedres i llavors, començava l’encesa, que podia durar entre deu i dotze dies. Passat aquest temps la calç ja estava a punt de ser desenfornada i transportada en carros al seu destí.
Les característiques naturals de la Serra de Tramuntana posaven a l’abast dels calciners tot el que els feia falta per fabricar la calç, un temps tant necessària per a la vida quotidiana dels nostres avantpassats: la pedra calcària com a matèria primera, la llenya com a combustible per a la cocció i,no menys important, una orografia en pendent, adient per facilitar la dura tasca de carregar el forn. La calç s’usava en la construcció, ja que mesclada amb arena i grava constituïa una excel.lent argamassa o morter -avui el ciment i el formigó l’han superat…-. D’altra banda, la calç era utilitzada com a producte amb propietats reconstituients per a persones amb deficiències de calci als ossos -avui hi ha molts de productes a les farmàcies…-, i per a higiene i aïllament tèrmic de les cases o desinfecció de cisternes. Qui no ha sentit parlar d’emblanquinar, és a dir, fer blanques les parets? Bé idò, per emblanquinar cal tenir aigua, una granereta, una esquena a prova de tot i … calç, òbviament. Avui en dia, les pintures plàstiques sintètiques, d’interior o d’exterior, han deixat en l’oblit les tradicionals parets emblanquinades dels nostres padrins. I en conseqüència els forns de calç on aquesta es fabricava han passat a ser història, enmig dels nostres boscs i garrigues… És així com, els forns de calç, singulars construccions cilíndriques, abandonades i normalment esbucades, localitzades a la vora de molts dels camins de muntanya de la Serra de Tramuntana les zones menys elevades, a diferència de les cases de neu amb les quals algú poc informat les podria confondre…-, constitueixen un dels pocs testimonis que encara avui es poden observar del que va ser la tradicional indústria de la calç.
Just al costat dels forns de calç es molt habitual trobar restes de les edificacions senzilles que servien com a habitacle per als calciners. Aquest ofici es trobava íntimament relacionat amb el de carboner -fabricació de carbó-,ja que els calciners aprofitaven les branques i els troncs prims que no servien per a fer carbó. Per això, és molt freqüent trobar a la muntanya conjunts arquitectònics on s’hi junten sitges, forns de calç, barraques per a carboners i calciners i altres construccions auxiliars: forns de pa, aljubs, abeuradors per al bestiar… a més de nombrosos camins empedrats per poder transportar cap als pobles i possessions tant el carbó produït com la calç fabricada als forns. Alguns d’aquests grups semblen petits poblets abandonats: el grup encara ara visible de la plana superior de la Mola de Planícia, a Banyalbufar, o tota la zona compresa entre la Comuna de Valldemossa, el coll de Sant Jordi i les cases de Son Brondo, ens ofereixen exemples magnífics d’aquesta tipologia de l’arquitectura tradicional popular de muntanya.
Vos desig de tot cor que tengueu unes felices vacances de pasqua i que torneu ben preparats i amb forces per acabar tots el curs amb bones notes!!
Els caçadors de filats es preparaven de bon matí i quan el sol es pon amb les seves xarxes perquè quedassin enfilats els ocells, normalment tords.
Els tords es feien després per menjar amb col, amb arròs brut, i era considerat un menjar exquisit en temps que hi havia poca carn o gens!
